|
|
Una madre con demasiados años, una embolia, una gripe y muy pocas ganas de morirse; un hijo cercano a los 50 con una mujer posesiva y medio calva, una empresa que se hunde y una jubilación que se aleja, que se aleja; otro hijo de 42 que la cuida, la baña, la peina y casi la mata (a la de la embolia); una testigo de Jehová que los visita cada miércoles; muchas libretas y pocos ahorros; una casa que hay que vender; y una noche interminable repleta de secretos inconfesables que acaban saliendo a la luz y provocan la confesión más cruda de la función: “Juan, yo creo que no quiero a mamá.”, le dice Carlos a su hermano.
|
|
|
Una mare amb massa anys, una embòlia, una grip i molt poques ganes de morir-se; un fill proper als 50 amb una dona possessiva i mitjà calba, una empresa que s'enfonsa i una jubilació que s'allunya, que s'allunya; un altre fill de 42 que la cuida, la banya, la pentina i gairebé la mata (a la de l'embòlia); una testimoni de Jehová que els visita cada dimecres; moltes llibretes i pocs estalvis; una casa que cal vendre; i una nit interminable repleta de secrets inconfessables que acaben sortint a la llum i provoquen la confessió més crua de la funció: “Juan, jo crec que no vull a mamà.”, li diu Carlos al seu germà. “Doncs mira que si es guareix...”, li contesta Juan al seu torn. I, com no volen que es guareixi, pel seu bé, perquè no sofreixi, perquè això ja no és vida ni és gens, comencen a idear maneres d'ajudar-la, de donar-li un empenteta. De matar-la. I apareixen nous elements: una corda, i un llum, i finestres obertes, a l'hivern, ben obertes, i un coixí, i pa, una molla de pa... I por, molta por. Que matar no és tan fàcil, cony! I la llum del dia comença a despuntar, i s'acaba el temps, i ho fas tu o ho faig jo, i no ho fa ningú, i una gran sorpresa final, i... ah, sí! I timbres, molts timbres.
|
