|
|
"Los años sesenta y setenta se configuraron gracias a una serie de grandes figuras, serias (y masculinas), como Richard Serra o Donald Judd, y gracias a excéntricos sobresalientes como Andy Warhol y Joseph Beuys. Cuando Baldessari en un vídeo canta las máximas de Sol LeWitt sobre el arte con un libro abierto y delante de sí –Baldessari Sings LeWitt (1972)–, se trata de un acto de comicidad tal que desarma y libera. Sin embargo, Baldessari quiso desenmascarar a su colega LeWitt solo en la medida en que él mismo queda expuesto y es vulnerable debido al modo inmisericorde en que se exhibe con esa interpretación asombrosamente fuera de lugar. Lo más fascinante de ese vídeo es hoy en día la osadía del acto con que opta por mantenerse fuera de la «disciplina». Al no limitarse a leer con buena entonación, parece desplazar la sustancia del texto a un espacio nuevo y libre de todo riesgo. Es probablemente la poesía de la libertad transmutada en arte: eso es lo que ha hecho de ese vídeo, junto con I Am Making Art (1971), un gran éxito para la generación YouTube."
|
|
|
The 1960s and 1970s were shaped by great, serious (male) figures such as Richard Serra, Donald Judd, and such outstanding eccentrics as Andy Warhol and Joseph Beuys. When Baldessari in a video sings Sol LeWitt's maxims on art from an open book—Baldessari Sings LeWitt (1972)—it is an act of disarming and liberating comedy. Yet Baldessari was unmasking his colleague LeWitt only to the extent that he made himself vulnerable by mercilessly exhibiting himself with his surprisingly out-of-place singing. The fascinating thing about this video today is the daring act of opting out of the "discipline." By not simply reading aloud nicely, he seems to shift the substance of the text into a new, risky free space. It is probably the poetry of freedom translated into art that has made this video, along with I Am Making Art (1971–72), a hit with the YouTube generation.
|
|
|
"Els anys seixanta i setanta van estar dominats per figures (masculines) serioses com Richard Serra, Donald Judd, i personalitats excèntriques com Andy Warhol i Joseph Beuys. Quan, en un vídeo, Baldessari canta les màximes sobre art de Sol LeWitt llegint-les en un llibre obert –Baldessari Sings LeWitt (1972, p. 97)– es tracta d'un acte de comèdia irresistible i alliberador. Amb tot, Baldessari només desemmascara el seu col·lega LeWitt en la mesura que ell mateix es mostra vulnerable exhibint-se sense compassió amb el seu recitatiu sorprenentment fora de lloc. Avui, el que ens sembla més fascinant d'aquest vídeo és l'acte agosarat d'excloure's de la «disciplina». Optant per no llegir simplement en veu alta, amb bona entonació, Baldessari sembla traslladar l'essència del text a un espai nou i lliure de risc. Probablement és la poesia de la llibertat traduïda a art el que ha convertit aquest vídeo, juntament amb I Am Making Art (1971, p. 78), en un dels més vistos de la generació YouTube."
|
