|
Els inhibidors de les proteasses artificials acaben impedint el funcionament cel·lular i orgànic, per la qual cosa també són tóxics. Per a digerir els aliments i reciclar les proteïnes del bilió de cèl·lules que es moren diàriament en cada ser humà, en cada cèl·lula existeix un delicat i complexísim equilibri entre les proteasses, que divideixen les proteïnes, els inhibidors de proteasses naturals, que desactiven provisionalment l'acció de les proteasses, i els activadors de proteasses, que les tornen a posar en marxa. Els inhibidors de les proteasses artificials són com soldadures que impideixen definitivament el funcionament de les proteasses, i estan dissenyats de forma que no poden ser eliminats (d'aquí que els metges hospitalaris recomanen els seus pacients pendre molta aigua: intentar eliminar els inhibidors artificials per orina, i retardar l'augment de la seva concentració en el cos). Els efectes del seu consum continuat, amb el corresponent augment de concentració de inhibidors de proteasses químics en el cos del pacient, es tradueixen en problemes digestius, pedres renals, sang a lorina, fatiga, nàusees, diarrea, vòmits, dolors en articulacions, diabetis, acumulacions de greix, flaccidesa muscular, etc.
|