|
|
Baldessari canta las treinta y cinco «Sentences on Conceptual Art», de Sol LeWitt (1969), forzando el texto de LeWitt para adaptarlo a melodías de sobra conocidas, entre ellas el himno de los Estados Unidos.
|
|
|
"In John Baldessari Sings LeWitt (1972), the title, again, gives a straightforward account of the content. Baldessari sings Sol LeWitt's thirty-five "Sentences on Conceptual Art" (1969), forcing LeWitt's text into the melodies of well-known tunes, including "The Star-Spangled Banner." In this case Baldessari splits language from written form, once again embracing a simple didactic structure that is contradicted from within. As he puts it in his hilariously delicate and deadpan introduction, he wants to help these sentences "escape," because they "have been hidden too long in exhibition catalogues," and, through singing them, to help them reach "a much wider audience." John Baldessari Sings LeWitt is shot in grainy black-and-white. The camera never moves. The artist sits in a black metal folding chair in front of a cinder block wall. Everything connotes great seriousness. Right up until Baldessari begins to sing, that is, when two incongruent registers are forced into juxtaposition. Aside from the evident and deliberate absurdity of the exercise, it is worth noting that Baldessari does engage specifically with a couple of LeWitt's directives: that "the artist may use any form, from an expression of words (written or spoken) to physical reality, equally" (although LeWitt doesn't seem to have considered singing), and that "if words are used, and they proceed from ideas about art, then they are art and not literature." Baldessari has broken LeWitt's sentences free from their natural context on the printed page, without in any way altering the text itself (although he does worry about his "phrasing"). Just as he did with the instructional texts transferred to his paintings, Baldessari preserves the clear original text while allowing the new context to render it opaque. The gentle undermining of LeWitt's text reflects Baldessari's doubts about his own (or anyone's) capacity to speak from a position of authority on art. "I used to collect books on how to teach art," he recalled. "I was fascinated by them, and still have a lot of those books. I was intrigued by the idea that you could teach art, because I was rapidly coming to the conclusion that it couldn't be taught." The LeWitt video is thus related to the Teaching a Plant the Alphabet and Inventory videos, also from 1972. In all of these Baldessari takes the presumed authority associated with teaching and makes it playful and absurd. Of course, even as he argued that it was impossible to tell anyone how to cr
|
|
|
"A Baldessari Sings LeWitt (1972), el títol, de nou, dóna una idea directa del contingut. Baldessari canta les trenta-cinc «Sentences on Conceptual Art» de LeWitt (1969), encaixant el text en melodies conegudes, com ara l'himne nacional dels Estats Units. En aquest cas Baldessari separa el llenguatge de la forma escrita i adopta un cop més una simple estructura didàctica que és refutada des de dins. Tal com assenyala en la hilarant introducció, delicada i alhora inexpressiva, vol ajudar aquestes frases a «escapar» perquè «han estat tancades durant massa temps en catàlegs d'exposició» i cantant-les els dóna la possibilitat d'«arribar a un públic més ampli». Baldessari Sings LeWitt està rodada en blanc i negre, amb molt de gra. La càmera no es mou en cap moment. L'artista està assegut en una cadira plegable metàl·lica de color negre davant d'una paret de formigó prefabricat. Tot denota una gran seriositat. Fins que Baldessari comença a cantar, és a dir, quan dos registres incongruents són forçats a entrar en juxtaposició. A part del despropòsit evident i deliberat d'aquest exercici, val la pena observar que Baldessari compleix específicament un parell de normes de LeWitt: que «l'artista pot emprar qualsevol forma, des d'una expressió per mitjà de paraules (escrites o parlades) fins a la realitat física» (tot i que no sembla que LeWitt hagi pensat en el cant), i que «si es fan servir paraules, i aquestes es deriven d'idees sobre l'art, aleshores són art i no literatura». Baldessari allibera les frases de LeWitt del seu context natural dins de la pàgina impresa, sense alterar en absolut el mateix text (tot i que li preocupa el seu «fraseig»). Tal com va fer amb els textos d'instruccions transferits als seus quadres, Baldessari conserva la transparència del text original alhora que permet que el nou context el converteixi en opac. L'amable subversió del text de LeWitt reflecteix els dubtes de Baldessari sobre la seva capacitat (i la de qualsevol) per parlar d'art des d'una posició d'autoritat. «Solia col·leccionar llibres sobre com ensenyar art –recorda–. Em fascinaven i encara en tinc molts. M'intrigava la idea que es pogués ensenyar art, perquè estava arribant ràpidament a la conclusió que era impossible d'ensenyar.» El vídeo de LeWitt està, per tant, relacionat amb els vídeos Teaching a Plant the Alphabet i Inventory, també de 1972. En tots aquests, Baldessari assumeix la presumpta autoritat associada amb l'ensenyament i la converteix en una autoritat lúdic
|
