|
|
The initiative launched at the Marrakech meeting in 1997, ratified by proclamations of Heads of State between 2001 and 2005, then by the application of the 2003 Convention, raises the issue of linking heritage and communities by safeguarding the practices, rituals and traditions that form the basis of intangible heritage. The Jemaa el-Fna Square in Marrakesh, is one African heritage site that made a significant contribution to the conceptualization of Intangible Cultural Heritage (ICH) (Schmitt, 2008).
|
|
|
Dennoch scheint sich diese Situation heute zu ändern. Man erkennt eine zunehmend aktive, gar militante Anerkennung des afrikanischen Kulturerbes. Sie geht auf mehrere derzeit laufende Prozesse zurück, von denen aufgrund seiner großen internationalen Ausstrahlung die Maßnahmen der UNESCO gewiss eine zentrale, ja ausschlaggebende Rolle spielen – und dies trotz der „globalen“ Anwenderprobleme hinsichtlich der Werte der oben erwähnten Welterbeliste. Dieser Austausch über die nationalen Grenzen und die in Bewegung geratenen Expertisen sind auch das Ergebnis der Entwicklung bilateraler Beziehungen infolge der dezentralisierten Kooperation zwischen Welterbestätten (Craterre-ENSAG / Convention France-UNESCO, 2006), beispielsweise Albi und Abomey oder Val de Loire und Niger, durch die das Kulturerbe ein „zirkulierender Bezugsrahmen“ wird (Istasse, 2011), eine mögliche Voraussetzung dieses Austauschs und dieser Anpassungen über die nationalen Grenzen hinweg. Diese neuen patrimonialen Realitäten sind auch in einer großer Zahl neuerer Publikationen von Forschern wie von Akademikern über das afrikanische Kulturerbe erkennbar [Anderson D. und Grove, 1987; Dieke, 2000; John Akama & Patricia Sterry, 2002; Boswell & O’Kane, 2011; Calas, Marcel & Delfosse, 2011], alles Akteure vor Ort oder von NRO, insbesondere des Welterbezentrums der UNESCO [Aveling & Debonnet, 2010; White & Vande weghe, 2008; Craterre-ENSAG / Convention France-UNESCO, 2006].
|
|
|
Nonostante tutto, questa situazione sembra attualmente progredire. Si osserva un riconoscimento sempre più attivo, anche militante, dei patrimoni in Africa. Questo è il prodotto di diversi processi in corso, fra cui l’azione dell’UNESCO, che grazie alla sua ampia proiezione internazionale, gioca certamente un ruolo centrale, spesso determinante – e questo a prescindere dalle difficoltà di applicazione “globale” dei valori della lista del patrimonio mondiale menzionati sopra. Questi scambi transnazionali e valutazioni in movimento sono anche il risultato dello sviluppo delle relazioni bilaterali frutto della cooperazione decentrata tra i siti del patrimonio mondiale (Craterre-ENSAG / Convention France-UNESCO, 2006), per esempio tra Albi e Abomey, o la valle della Loira e il Niger. In questo modo il patrimonio diventa un “riferimento circolante” (Istasse, 2011) condizione di possibilità di questi scambi e adattamenti transnazionali. Queste nuove realtà del patrimonio sono anche visibili attraverso un gran numero di pubblicazioni recenti sul patrimonio africano, tanto da parte di ricercatori e accademici (Anderson & Grove, 1987; Dieke, 2000; Akama & Sterry, 2002; Boswell & O’Kane, 2011; Calas, Marcel & Delfosse, 2011) che da parte degli attori in campo o delle ONG, in particolare del Centro del patrimonio mondiale dell’UNESCO (Aveling & Debonnet, 2010; Vande Weghe White, 2008; Craterre-ENSAG / Convenzione Francia-UNESCO, 2006).
|
|
|
No entanto, não nos esqueçamos de que é difícil, se não impossível, falar de forma geral sobre o turismo na África e sobre as suas implicações com o património e o desenvolvimento (Boswell & O’Kane, 2011), devido às situações muito distintas encontradas nos 54 países do continente. Entre os países africanos mais desenvolvidos turisticamente e os que o são menos, ou que não o são de todo, as diferenças são muito mais importantes do que as que podem ser observadas comparativamente entre os diferentes países europeus. Se o Quénia no Leste da África, as ilhas Maurícia e Seychelles no Oceano Índico, Marrocos e a Tunísia no Magrebe, a África do Sul e o Zimbabué10 no Sul ou a Costa de Marfim e o Senegal a Oeste constituem exemplos de uma atividade turística por vezes considerável, outros países, representando uma maioria, ficam aquém dos fluxos turísticos (Dieke, 2000; Rogerson, 2007).
|
|
|
La Convenció per a la salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, adoptada el 2003, compta amb el desig de canviar aquest estat de les coses (Smith & Akagawa, 2009). La iniciativa posada en marxa a la reunió de Marràqueix el 1997, recolzada per les proclamacions d’obres mestres, entre 2001 i 2005, seguit de l’aplicació de la Convenció de 2003, de fet planteja la qüestió dels vincles entre patrimoni i les comunitats, a través de pràctiques de salvaguarda de pràctiques, rituals i tradicions que fonamenten el patrimoni immaterial. És un element del patrimoni africà, la plaça Jemaa El-Fnaa a Marràqueix, que ha contribuït significativament a la conceptualització de la noció de Patrimoni Cultural Immaterial (PCI) (Schmitt, 2008). Segons Loulanski (2006) aquesta marca un canvi cap a una concepció antropocèntrica i funcional del patrimoni, que comprèn tres aspectes principals estretament lligats l’un amb l’altre: monuments cap als humans, objectes amb funcions, i per tant la preservació de cara a un desenvolupament sostenible. El patrimoni ja no es limita als objectes i ja no és el seu principal objectiu de preservació material, però evoluciona cada cop més cap a una noció sinònima de “tot el que compleix amb la funció de patrimoni cultural” (Muller, 1998, p. 399). Així, el patrimoni està cada cop més estretament relacionat amb el seu context social, percebut com una construcció social, produïda i definida pels individus i els grups socials.
|
