|
And that initial scent of fresh air, of rupture, of innovation, almost bohemian, that took with it the vanguards of one hundred years ago, has given way to a rancid, gamy stink, repetitive, formal and, in brief, boring.
|
|
L’abstraction, et tous les isthmes qui naquirent et progressèrent comme un processus de rupture avec l’art au fil du XXe siècle, ont fini par alimenter des générations d’artistes qui, maintenant, sont présents dans les académies et les musées d’art contemporain, et qui imposent leurs règles esthétiques de forme absolument intransigeante dans toutes les institutions officielles. L’expérimentation occupe tous les salons et manifestations de l’art le plus actuel, comme s’il s’agissait de son propre terrain privé. Et cette odeur initiale d’air frais, de rupture, de nouveauté, presque bohème, que portaient les avant-gardistes d’il y a cent ans, a cédé sa place à une forte odeur a rance, à faisandé, à répétitif, à formel et, en résumé, à ennuyeux. Parce que, de fait, finalement il n’y a rien de plus ennuyeux que la répétition réitérée de ce qui se dit novateur quand il a déjà perdu le charme de la nouveauté.
|
|
La abstracción, y todos los ismos que nacieron y progresaron como un proceso de ruptura con el arte a lo largo del siglo XX, han acabado alimentando generaciones de artistas que ahora se sientan en las academias y los museos de arte contemporáneo, y que imponen sus cánones estéticos de forma absolutamente intransigente en todas las instituciones oficiales. La experimentación copa todas las ferias y manifestaciones del arte más actual, como si de su propio coto privado se tratara. Y aquel olor inicial de aire fresco, de ruptura, de novedad, casi de bohemia, que llevaban consigo las vanguardias de hace cien años, ha dado paso a un tremendo tufillo a rancio, a manido, a repetitivo, a formal y, en resumen, a aburrido. Porque, en verdad, resulta que al final no hay nada más aburrido que la reiterada repetición de lo que se dice es novedoso cuando ya ha perdido el encanto de la novedad.
|
|
L’astrazione, assieme a tutte le dottrine che sono nate e si sono sviluppate lungo il XX secolo come un processo di rottura con l’arte tradizionale, hanno alimentato generazioni di artisti che oggi siedono nelle accademie e nei musei di arte contemporanea, imponendo i loro canoni estetici in maniera assolutamente intransigente in tutte le istituzioni ufficiali. La sperimentazione si impadronisce di tutte le fiere e le manifestazioni dell’arte piú attuale, come se fossero una propria riserva privata. E quella ventata di aria fresca, di rottura, di nuovo, quasi bohémien, che portavano con sé le novitá di quasi cento anni, ormai puzza di un tremendo odore di stantìo, di antiquato, di ripetitivo, di formale e, in breve, di noia. Perché, in realtá, nulla è piú noioso del continuo riproporre qualcosa che si dice essere nuovo, quando in realtà ha giá perso il fascino della novitá.
|
|
L'abstracció, i tots els ismes que van néixer i van progressar com un procés de ruptura amb l'art al llarg del segle XX, han acabat alimentant generacions d'artistes que imposen els seus cànons estètics de forma absolutament intransigent en totes les institucions oficials. L'experimentació copa totes les fires i manifestacions de l'art més actual, com si del seu propi vedat privat es tractés. I aquella olor inicial d'aire fresc, de ruptura, de novetat, gairebé de bohèmia, que portaven amb si les avantguardes de fa cent anys, ha donat pas a un ambient ranci, repetitiu, formal i, en resum, a avorrit. Perquè, en veritat, resulta que al final no hi ha gens més avorrit que la reiterada repetició del que es diu és nou quan ja ha perdut l'encant de la novetat.
|