|
|
But today, in a world that has gone through countless screens, in which which music is also computerized, in which the literature of Mario Bellatin, César Aira, Cristina Rivera Garza, Manuel Vilas, Agustín Fernández Mallo, Cebrián Mercedes and Fernando Vallejo, just to name a few Hispanic authors that work under the scope of what Reinaldo Laddaga has called reality shows, where festivals and microphones and large screens have become part of the circuit of a writer’s work, in which the media dimension of the writer has spread far beyond the traditional scope, both in traditional media (newspapers, radio, television, interviews as a subject of reviews and as a manager of opinion) as new digital platforms (social networks, blog web pages, Twitter, etc..), today in this world, the distance between the practice of music and the writing practice, if it has not been erased, it has ceased to be abysmal.
|
|
|
El desplazamiento que propone el jam aplicado a disciplinas y lenguajes no musicales es el mismo. La improvisación en directo de un músico no difiere demasiado de la que puede llevar a cabo un dibujante o un escritor. Tal vez ochenta años atrás, entre ambas prácticas existían diferencias realmente abismales, tanto en lo que respecta a las herramientas (los instrumentos musicales, por un lado; el lápiz, el papel, la máquina de escribir, por el otro) como al aura espectacular (que sólo envolvía a los músicos). Pero hoy en día, en un mundo atravesado por innumerables pantallas, en que la música también es informática; en que la literatura de Mario Bellatin, César Aira, Cristina Rivera Garza, Manuel Vilas, Agustín Fernández Mallo, Mercedes Cebrián o Fernando Vallejo, por citar tan sólo autores hispánicos, trabaja en el ámbito de lo que Reinaldo Laddaga ha denominado espectáculos de realidad; en que los festivales y sus micrófonos y sus pantallas gigantes se han convertido en parte del circuito laboral del escritor; en que la dimensión mediática del escritor se ha extendido mucho más lejos del alcance tradicional, tanto en los medios de comunicación tradicionales (prensa escrita, radio, televisión, como sujeto de entrevistas o de reseñas y como gestor de opinión) como en las nuevas plataformas digitales (redes sociales, blog, páginas web, Twitter, etc.); hoy en día, en ese mundo, la distancia entre la práctica de la música y la práctica de la escritura, si no se ha borrado, ha dejado de ser abismal.
|
|
|
El desplaçament que proposa el jam aplicat a disciplines i llenguatges no musicals és el mateix. La improvisació en directe d’un músic no difereix massa de la que pot portar a terme un dibuixant o un escriptor. Potser vuitanta anys enrere, entre ambdues pràctiques existien diferències realment abismals, tant pel que fa a les eines (els instruments musicals, d’una banda, el llapis, el paper, la màquina d’escriure, de l’altra) com a l’aura espectacular (que només envoltava als músics). Però avui en dia, en un món travessat per innombrables pantalles, en què la música també és informàtica, on l’escriptura de Mario Bellatin, César Aira, Cristina Rivera Garza, Manuel Vilas, Agustín Fernández Mallo, Mercedes Cebrián o Fernando Vallejo, per citar només autors hispànics, treballa en l’àmbit del que Reinaldo Laddaga ha denominat espectacles de realitat, en què els festivals i els seus micròfons i les seves pantalles gegants s’han convertit en part del circuit laboral de l’escriptor, en que la dimensió mediàtica de l’escriptor s’ha estès molt més lluny de l’abast tradicional, tant als mitjans de comunicació tradicionals (premsa escrita, ràdio, televisió, com a subjecte d’entrevistes o de ressenyes i com a gestor d’opinió) com a les noves plataformes digitals (xarxes socials, blocs, pàgines web, Twitter, etc.), avui en dia, en aquest món, la distància entre la pràctica de la música i la pràctica de l’escriptura, si no s’ha esborrat, ja no és abismal.
|
