|
|
Martirio, sin bata de cola pero siempre con sus gafas oscuras y su peineta en el pelo, presentada como «folclórica, punky y libertaria», habló con la voz dulce, melosa, a la que tiene acostumbrado a su público.
|
|
|
Però el pati volia veure Martirio. Més encara, molts dels presents esperaven un «concert» de Martirio, a pesar que en la informació de l'esdeveniment s'especificava no solament que tindria lloc el lliurament del Premi Igualtat 2016, sinó també que l'acte previst era una conferència cantada, molt ben titulada «La mujer y la copla en nuestra educación sentimental». Un discurs d’innombrables estossecs va ser la resposta a l'espera, al començament de la seua intervenció i mentre va durar. Martirio, sense bata de cua però sempre amb les seues ulleres fosques i la seua pinta als cabells, presentada com a «folklòrica, punky i llibertària», va parlar amb la veu dolça, melosa, a la qual té acostumat el seu públic. Va reivindicar des del murmuri el valor de la tradició cultural, el respecte per l'art del qual venim. Va fer un recorregut per la història de la copla, pels seus orígens, la seua evolució i els seus grans noms, com Quintero, León y Quiroga i la seua musa Concha Piquer, Imperio Argentina, Farina, Valderrama. Va parlar de la bellesa de la rauxa, però també de l'absurd, de les idees ridícules que, com a música de fons, han educat generacions. Convertint les intervencions musicals en un ingredient anecdòtic, en tot moment a cappella, va fer seus fragments d'innombrables temes populars, des de «Tengo miedo» fins a «Torre de arena», passant per tonadillas menys conegudes i, per descomptat, grans coplas com «A ciegas», «María de la O», «Celos» o «La bien pagá», que van ser corejades fidelment per un públic que no acabava, però, d'estar del tot còmode. Al cap i a la fi, el que Maribel Quiñones pretenia cantant era reforçar els arguments de la seua exposició: el que ensenyaven les lletres de la copla era que amor és sinònim de submissió, de lliurament incondicional (cosa que no sempre és una bona idea, com va demostrar entonant, per exemple, a la manera de Conchita Piquer, «con tal que vivas tranquilo, qué importa que yo me muera»); que llibertat significava més llibertinatge que no presa de decisions o capacitat d'acció.
|
