|
|
Des de l'inici hi havia el desig d'ampliar el treball sobre la presència, ja plantejada en peces anteriors, treballant amb un nombre d'intèrprets major del que és habitual en la meu treball. Tanmateix, volia apropar-me a allò específic, donar visibilitat a alguns detalls, atorgant-los altres proporcions, de la mateixa manera com el cinema ho fa amb el primer pla. La idea del rostre com un signe de presència, com el mediador en l'encontre amb l'altre. Sempre despullat i, malgrat això, secret, singular, com absort en l'interior. La idea d'amistat amb un sentit de percebre en l'altre signes que ens revelen coses, hi ha misteri i hi ha somriure, en l'amistat... Què podem inventar a partir de posar en joc tots els ballarins en un espai comú i exposar-los a les mirades dels espectadors? De quina manera podem estar tots junts en un espai comú? Què deixem veure o amaguem de nosaltres mateixos? Absència, esforç, concentració, impuls, felicitat, cansament, joc, camí, fracàs... M'agradaria jugar amb la presència desconnectada de tota lògica o narració que no sigui la de la preocupació per el temps, l'espai i l'existència. Sempre condicionada a un treball amb un espai frontal. Aquesta tria em porta a qüestionar encara més l'espai entre ballarins i espectadors: què esperem de la mirada de l'altre? La idea de sorpresa en la recerca d'una forma inesperada.
|