|
|
d'aquests anys, tingué la temptació, molt valeryana, de tancar-se en una «cambra d'ivori», d'aïllar la seva poesia de l'exterior i dels homes i cloure-la sobre si mateixa, tot fent-la pura: així semblen reflectir-ho la primera secció i part de la segona de Tres suites. Però ja en aquesta última el poeta s'adonà que l'impuls vital era en ell irrefrenable i que li calia evadir-se d'aquella clausura i retornar a la vida, com un «impacient Ulisses» -una altra figura simbòlica que no l'abandonà mai. La guerra i l'exiliTrobant-se en plena activitat durant l'inici de la dècada dels trenta -a més de la crítica, la creació poètica i la traducció d'Èsquil, com a professor universitari i de la càtedra de la Fundació Bernat Metge, i com a membre de l'Institut d'Estudis Catalans-, aquesta activitat no s'estroncà en esclatar la guerra civil: d'un banda, entre el 1936 i el 1939 compongué les dues primeres seccions de l'obra poètica Del joc i del foc (que, completada amb una altra, aparegué el 1946); d'altra banda, el 1937 participà en la creació de la Institució de les Lletres Catalanes i assistí al congrés del PEN Club a París, i el 1938, en ple bombardeig, llegí la seva tesi doctoral sobre la Nausica de Maragall -que li servia per a redescobrir la poesia maragalliana i, alhora, ocupar-se novament de Goethe. Durant aquest any, a més, mostrà el seu compromís, com a intel·lectual, amb la causa republicana amb articles com «Literatura i grups salvadors», «Posicions i tasca», «Als escriptors del món», etc.
|
