|
|
If this is considered entirely legitimate for the writers of twenty, thirty or a hundred years ago to be devoted most of the day to chat, drink, discuss, thrive, strutte fight and flirt at the Cafe Pombo, Café Gijón, the Café Orient or Boccaccio, presumably the same will happen next with the conversation on blogs and social networks.
|
|
|
Dos tòpics tenen especial vigència respecte al tema que ens ocupa: d’una banda, el que el deure únic de l’escriptor és escriure i llegir, de l’altra, que l’escriptura improvisada no és literatura. El primer porta, constantment, a tota classe d’equívocs. L’últim té a veure amb la presència de l’escriptor en les discussions del seu bloc o al tràfic de Facebook. He llegit ja en diverses ocasions que aquesta activitat virtual desacreditaria l’escriptor, que “en comptes d’estar llegint i escrivint, estaria perdent el temps a Internet”. Ens trobem en un període de legitimació de la tertúlia virtual. Si en aquest present es considera totalment legítim que els escriptors de fa vint, trenta o cent anys dediquessin la major part de la jornada a xerrar, beure, discutir, créixer, pavonats, barallar-o lligar al Café Pombo, el Cafè Gijón, el Cafè Orient o el Bocaccio, és de suposar que el mateix passarà pròximament amb la conversa en els blogs i les xarxes socials. El segon tòpic condueix directament a la qüestió del jam d’escriptura. Abans d’abordar-lo, però, cal considerar la qüestió de l’escriptura automàtica, que sempre és invocada com a argument d’autoritat per desacreditar la possibilitat d’una escriptura en directe. Convé pensar que, més enllà dels experiments concrets portats a terme pel surrealisme i els seus epígons, mai sabrem quines paraules, quines frases, quins paràgrafs, potser, que formen part d’obres mestres de la literatura universal, van ser fruit d’una primera redacció. Fernando de Rojas va afirmar haver escrit La Celestina en quinze dies.
|
