|
|
A més dels motius econòmics, el TTIP es basa en raons geoestratègiques. En menys d'una dècada, el centre de gravetat comercial s'ha traslladat de l'Atlàntic al Pacífic. En aquesta nova etapa, la Xina s'ha convertit en una peça clau i ha recuperat el poder internacional després d'haver-lo perdut al segle XIX amb la irrupció de les potències occidentals. La rellevància d'Àsia en general, i de la Xina en particular, es manifesta clarament al tauler dels acords comercials. En el seu desig de recuperar el terreny perdut i de marcar les seves pròpies regles, els països asiàtics han establert nombrosos tractats comercials i d'inversió, entre els quals destaca l'acord comercial i inversor entre la Xina i els països de l'Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN), que representen, en conjunt, el 17% del PIB mundial i gairebé el 30% de la seva població. Altres acords importants són els de la Xina-Pakistan, la Xina-Nova Zelanda, la Xina-Singapur, l'ASEAN-Índia, l'ASEAN-Corea i l'ASEAN-Austràlia, entre molts altres. Si considerem els tractats d'inversió com a referència, la llista és molt més llarga. A nivell global, la Xina ha establert acords bilaterals d'inversió amb 130 països, enfront dels 46 que mantenen els EUA. En aquest context d'auge ràpid del regionalisme asiàtic, els EUA han vist amenaçat el seu lideratge econòmic, de manera que no és estrany que, en pocs anys, hagin promogut els seus propis tractats comercials amb la intenció de contrarestar el predomini asiàtic. Abans de promoure les negociacions del TTIP, els EUA van iniciar els preparatius per a l'acord TPP (Trans-Pacific Partnership), que inclou una gran potència asiàtica com el Japó i alguns dels països pertanyents a l'ASEAN, i que, òbviament, exclou la Xina. Mitjançant aquests tractats, els EUA aspiren a establir normatives sectorials àmpliament acceptades pels seus socis comercials i inversors, de manera que es puguin arribar a convertir en estàndards internacionals. Precisament, la paralització del procés de negociacions comercials a nivell mundial a la Ronda de Doha va ser deguda, en bona part, a la negativa en bloc dels països emergents a l'hora d'acceptar molts dels estàndards de producció suggerits pels països més avançats. Però no sembla que els EUA s'hagin donat per vençuts, de manera que busquen reunir prou suports a les seves normatives per altres vies, mitjançant socis culturalment propers, com pot ser la UE, o aprofitant el poder que li atorga el seu pes en diverses negociacion
|
