|
|
El concepte es va construir en diverses etapes. A partir dels anys cinquanta, John Money, que treballa sobre els trastorns de la identitat sexual en menors, va fer servir el terme gender en les expressions «rol de gènere» i, posteriorment, «identitat de gènere [5]» per designar la part que correspon a l’educació i a les determinacions culturals en l’assignació d’un individu a una categoria i en la seva identificació com a nen o com a nena. Una mica més endavant, Robert Stoller també va utilitzar aquesta paraula per referir-se a «pacients intersexes [6]» i va teoritzar el gènere com un aspecte de la identitat sexual socialment determinada, diferenciat del sexe biològic [7]. S’ha destacat que l’origen d’aquestes idees es remuntava a treballs anteriors, entre d’altres, els de Parsons [8] i Margaret Mead [9]. Però s’ha comentat poc, en canvi, l’elecció d’un terme gramatical per designar aquella part de la formació de les identitats i els comportaments de sexe que ve determinada pels usos socials i per la cultura. Sens dubte perquè la paraula es va imposar com una cosa evident, ja que la idea de formació cultural implica en si mateixa una dimensió lingüística. Money utilitza, d’altra banda, una analogia amb l’adquisició del llenguatge per explicar l’aprenentatge d’un rol de gènere per part dels nens/les nenes [10]. Aquesta elecció sembla particularment òbvia en anglès, atès que, en general, els diccionaris acostumen a presentar la definició gramatical a l’inici de l’article «Gender». No obstant això, alguns citen a continuació exemples d’usos amb un sentit proper al de «Sex». Així, Joan W. Scott pren de l’Oxford English Dictionary una frase de Mary Wordley Montagu, del segle XVIII («May only consolation for being of that gender has been the assurance of never being married to anyone among them») [11], i David Haig cita un fragment de George Eliot («Public opinion, in these cases, is always of the feminine gender») [12].
|
