|
|
In a world of stereotypes, the question is one of knowing how to tear the new from the always-the-same: "It is the unique property of dialectic experience to dissipate the appearance of permanency [the always-the-same], even of repetition in history".60 As a preliminary act, this "dissipation" or dissolving asked for by Benjamin in historical work will implicate "'humanistic' categories, such as so-called habitus, style, etc."61
|
|
|
El recurs a la noció d'habitus tendia per tant a vèncer les dificultats trobades en els diversos conceptes d'anàlisis històriques, socials o antropològiques, com ara les de la norma social, de model teòric, o normal, d'esquemes (o principis) immanents a la pràctica. Però és clar fins a quin punt les nocions de "regularitat" o "règim de pràctiques" definides per Michel Foucault s'han aproximat a les d'habitus tal com les concebia Bourdieu. Plantegem, per exemple, el problema de l'alternativa politicoarquitectònica que hem escollit anteriorment, és a dir, la tria entre la construcció de l'edifici residencial col·lectiu o la casa unifamiliar, una qüestió que es planteja intensament per tot Europa, sobretot a partir del 1848, i que es va explicitar gràcies a la lucidesa de Foucher de Careil. El capitalisme industrial i l'Estat tenen ambdós l'objectiu i la necessitat urgent de crear un hàbitat per a la classe assalariada de les zones rurals i mineres i les ciutats industrials. Durant el segle XIX i al principi del XX cada "solució", cada norma imposada, com ara la que acceptava la proposta d'una arquitectura "tecnohigiènica", haurà de tenir en compte, malgrat tot, les dificultats, no només econòmiques sinó també socials i polítiques: el rebuig de l'anomenada vida col·lectivista en cités de treballadors, la preferència per la solució de cases petites que manifesta l'ampli estrat de les noves classes industrials d'orígens rurals, la diversa "cultura familiar", més enllà de la societat moderna.
|
