|
|
Aguiar, an executive director of the Society of Friends of the Neighborhood, has followed all cases of land conflict in the area for over three decades. As a result, he told me, «we of the Society were prepared, expecting that this [kind of contestation] would happen sooner or later.» Hence, the Association had issued standing orders to all residents: «Never enter into any polemic or fight with any official who appears at your door; send him to the Society to talk.» When the Treasury official claimed that the resident's «house was wrong», as Aguiar put it, «we knew that it wasn't because we had the [new] title, ratified by the judge; and the judge only ratified it based on the official appraiser, who is the eye of the law.» Armed with that knowledge, Aguiar confronted the Treasury official by law-talking him. He defied him to produce a better document than the court-ratified title and site plan, one which would, he argued, have to overturn the judge's ruling. Moreover, he challenged the official «to look for the law», by which he meant to find out exactly what the law stipulated in this case, what the courts had ruled, and to what effect. Then, he meticulously explained to the official what he would find if he went to all that trouble. He elucidated the purpose and consequences of adverse possession, and he exhibited documents from the Society's archive to show that the earlier plans had been cancelled by court order and superceded by the new title. In this manner, he rebutted the official's claim that the measurements were off because the resident had encroached on someone else's lot. After about an hour of this law talk, the official left, conceding that his claim seemed indeed to have «no merit». Neither he nor anyone else from the Treasury returned to pursue the matter.6
|
|
|
En totes tres formulacions, els entrevistats fan servir el mateix concepte per descriure la realització dels drets. Parlen de «perseguir els drets» o d'«anar-los al darrere». Ara bé, generalment el que volen dir en cada cas és quelcom diferent i el resultat també canvia. El concepte dels drets com a privilegi de determinades categories de ciutadans ha servit de fonament, en diferents versions, al sistema arrelat de ciutadania diferenciada. En la mesura que aquesta conceptualització es manté, la ciutadania continua sent bàsicament un mitjà per distribuir i legitimar tractaments desiguals. A la perifèria postconstitucional, però, aquesta concepció es contraposa a la concepció insurgent, basada en els drets textuals. Aquesta segona concepció postula que els ciutadans tenen un valor incondicional mesurable en drets, un valor que no depèn de l'estatus social o moral de què gaudeixin individualment. Per tant, crea les condicions per a la realització d'una ciutadania més igualitària. El concepte dels drets contributius, organitzat entorn de la propietat, consolida ambiguament ambdós sistemes de ciutadania; el motiu és que l'autoconstrucció, tot i ser un fenomen molt estès, exclou determinades persones (per exemple les que viuen de lloguer).14 Ara bé, en la mesura que és reconeguda universalment com a mecanisme generador de les perifèries, l'autoconstrucció posa de relleu l'autodeterminació i l'èxit dels veïns, tant des del punt de vista individual com col·lectiu. En conseqüència, tendeix a promoure una ciutadania d'«autoconstrucció» universal i estableix una mena de mecanisme igualitari absent del paradigma diferenciador. A les perifèries contemporànies, aquestes tres concepcions dels drets conserven la seva vitalitat i s'entremesclen en el desenvolupament de la ciutadania.
|
