|
|
Installations are becoming more and more like visual theatre, invading our senses with a theatrical tension that goes beyond the scope of galleries and museums. All of these languages are interested in the body, and often also in digital technology (photography, image processing, real-time systems, digital audio, 3D, etc).
|
|
|
La transdisciplinareïtat és el factor més marcat del desenvolupament artístic actual: en els processos de col•laboració i contaminació de llenguatges sorgeixen nous valors que generen nous objectes artístics. La dansa, per naturalesa oberta al creuament de llenguatges, està actualment molt implicada amb aquestes negociacions artístiques; de fet, existeix una fascinació pel llenguatge de l'altre. El teatre, íntimament lligat al text, descobreix que el cos és un dels seus potencials de comunicació no verbal. El cinema, el vídeo, l'arquitectura són avui dia territoris prolífics amb una activitat que sobrepassa els seus límits habituals. Les arts plàstiques, que tradicionalment han tingut fortes preocupacions conceptuals, es troben avui ben pròximes a la performance i a l'art escènic. Les instal•lacions són cada cop més un teatre visual, envaint els nostres sentits amb una tensió teatral, que excedeix terrenys de les galeries o els museus. En tots aquests llenguatges hi ha un interès pel cos i freqüentment per les tecnologies digitals (la fotografia, l'edició d'imatge, sistemes que operen en temps real, el so digital, 3D, etc.). És justament en aquesta escletxa digital en la qual opera O Espaço do Tempo, oferint materials, tècnics, el temps i l'espai necessaris per investigar. Així, parlar de transdiciplinareïtat és també freqüentment parlar de reptes en la percepció, reptes lligats en gran mesura a les noves tecnologies.
|
