|
|
nascuda de la trobada física entre Petra Feriancová i la Capella de Sant Nicolau- l'artista porta aquest exercici de síntesi i reorganització del món que defineix la seva pràctica artística un pas més enllà introduint-hi un altre (vell) factor: el de l'art com a mesura de la vida. Totes i cada una de les peces contingudes en la Capella funcionen o bé com una eina de mesura o bé com un eix temporal. Sovint, en consonància amb el desafiament de les polaritats que li és propi, cada obra conté en si mateixa aquesta doble funció. A aquesta primera lectura, que funciona de manera completament autònoma, se n'hi suma una altra nascuda del resultat de posar en relació una obra concreta tant amb el conjunt que l'acompanya com amb el mateix edifici, la tradicional assimilació a l'ordre celeste que inspira el tema de la peça central de l'obra: el sistema solar. D'aquesta manera, Feriancová aconsegueix, una vegada més, fer evident la relació ambivalent entre l'individu i el conjunt - homogeni o heterogeni - en demostrar que, sovint, tota aquella entitat presumptament individual també presenta una estructura interna pròpia; que, majoritàriament, el sentit de la dita entitat individual es veu enriquit, o complementat, en ser posat en (correcta) relació amb la resta de l'estructura, tal com demostra la presència d'una roseta que només es dibuixa en ser observada des de l'angle adequat. O que, en tot cas, els límits entre el jo i l'altre, el present i el passat o l'individu o el conjunt, mai es presenten com a entitats separades, tal com ens recorda la inscripció de diferents monedes de col·leccionista en una vella soca, la datació de les quals ens revela l'autèntica edat de l'arbre.
|