|
|
Amb aquest marc teòric, ens podem endinsar en el funcionament del mercat laboral urbà. En considerar el contingut informatiu del salari d'una ciutat sobre la productivitat subjacent dels treballadors, és important distingir si la font d'aquesta major productivitat procedeix de les característiques dels residents de la ciutat o del fet mateix de reunir molts treballadors en un mateix espai (aglomerar-los): és a dir, si prové d'una selecció dels millors treballadors o si són les economies d'aglomeració les que fan que aquests treballadors siguin millors (per a un economista, aquesta distinció és tan important com ho és, per als pares, saber si l'escola dels seus fills és bona perquè atreu estudiants brillants o perquè disposa d'uns docents excel·lents). Com ja hem vist, les dades assenyalen que les economies d'aglomeració tenen un paper primordial. No obstant això, la selecció també és important. A tall d'anècdota, Barcelona despunta al món del futbol perquè és capaç d'atreure jugadors com Leo Messi, de la mateixa manera que París va atreure Pablo Picasso o Nova York John Lennon. De fet, Eeckhout, Pinheiro i Schmidheiny (2014)6 constaten que les ciutats grans tenen una major proporció de treballadors amb més talent. Per il·lustrar-ho, el tercer gràfic mostra que, a les ciutats més grans, hi ha una major proporció de persones amb estudis superiors. Com argumenten els autors, la raó és que les economies d'aglomeració són especialment favorables per als individus més talentosos i més especialitzats. Per exemple, Messi pot explotar al màxim les seves habilitats perquè està envoltat d'altres grans jugadors, com Iniesta o Busquets, i d'una gran infraestructura econòmica i tècnica, de la mateixa manera que, a Nova York, John Lennon tenia accés a músics i a estudis d'enregistrament de primer nivell.
|