|
|
Les successives reformes laborals, anomenades Hartz I-IV en referència a Peter Hartz, director executiu de recursos humans de Volkswagen i cap de la comissió que va assessorar el Govern alemany, tenien, com a principal objectiu, incrementar l'eficiència de les polítiques actives d'ocupació, és a dir, millorar l'assistència als aturats perquè trobessin ràpidament una feina. Amb aquesta finalitat, es va transformar de forma integral la gestió del servei públic d'ocupació, inclosa la creació d'agències públiques de treball temporal, la provisió d'atenció individualitzada als aturats(1) i la introducció d'un sistema de cupons per a formació, de manera que els aturats podien adequar les seves habilitats a les demandes del mercat. En contrapartida, es van introduir normes més estrictes per rebre el subsidi per atur, que, fins llavors, era certament generós (fins al 57% de l'últim ingrés net regular per un període indefinit) i era considerat la causa principal de l'atur de llarga durada. Així, per exemple, després de la reforma, rebutjar ofertes «raonables» de feina podia comportar una reducció fins al 30% de la prestació. No obstant això, el canvi més radical va ser la limitació del període de recepció de la prestació contributiva (18 o 12 mesos en funció de si se superen o no els 55 anys). Per als aturats de llarga durada, es va crear un nou subsidi de suma fixa (no vinculada als últims ingressos), que es combina amb les ajudes d'assistència social. Es van establir uns criteris tan estrictes per accedir a aquest subsidi que, a la pràctica, es tracta d'una renda bàsica per a les llars sense ingressos ni patrimoni.
|
