|
|
El concepte modern de patrimoni, tal com es defineix en la literatura occidental en les darreres dècades (Choay, 1992; Andrieux, 2011; Harrison, 2013), recupera un conjunt d’elements seleccionats i rearticulatsque permeten a les societats no només de redissenyar i re-imaginar el seu passat (Ashworth, 2008) sinó també de representar-se el seu present. Lluny de ser el resultat d’enfocaments i processos neutres i descontextualitzats, el patrimoni és fruit de les negociacions, seleccions, renegociacions, amb la participació de diversos actors en les relacions de força i poder (Graham, Ashworth & Tunbridge, 2000). La patrimonialització, com a procés de producció d’artefactes imentefactesinvestits de valors (emocionals, històrics, simbòlics, econòmics…) obeeix certament a dinàmiques diversificades en funció dels seus contextos socials i espacio-temporals (Di Giovine, 2009; Orbasli, 2007). Els fonaments històrics del concepte l’ancoren clarament en el món europeu (Babelon & Chastel, 2008; Gravari-Barbas & Guichard-Anguis, 2003). Fins fa poc, semblaven dibuixar, a l’inrevés, “territoris del buit” en altres contextos geogràfics.
|