|
|
Però es fa necessari mirar la història per comprendre aquesta peculiaritat balcànica. A la Mediterrània oriental, la caiguda de l’Imperi Romà al segle V marcà la formació de l’Imperi Bizantí –amb la seva capital Constantinoble, la ciutat més gran i més rica dels Balcans durant més de mil anys, fins el 1453–, sota el qual la península seria unificada políticament i religiosa, deixant-hi un llegat ortodox que passaria a ser una característica essencial de la majoria dels països balcànics. Tanmateix, a partir del segle XVI, tots els Balcans van caure a mans de l’Imperi Otomà que, radicat a Istanbul des del 1453, adoptà l’actitud tolerant de l’islam tradicional envers la majoria cristiana com a “poble del llibre”, a condició que acceptés el domini musulmà i pagués els tributs que eximien els seus membres del servei militar. La conquesta otomana també comportà uns canvis considerables en la geografia humana de la zona. D’una banda, hi introduí una tercera religió, l’islam, i al mateix temps, causà devastacions i migracions massives que van originar una barreja inextricable de pobles, llengües i cultures. Com recorda Manuel Forcano, va ser després d’aquesta invasió que els otomans van passar a anomenar la península amb el nom de Balcans, un terme derivat de dues paraules turques, bal i kan, que signifiquen “mel i sang”. No sols hi van descobrir la riquesa de la zona –la seva fruita, la dolçor de la seva mel– sinó també el coratge, la bel·ligerància i la irreductibilitat dels seus habitants, que combateren ferotgement els invasors.
|
