|
|
Crec que es deu, fonamentalment, a dues raons. La primera que hauríem d’esmentar és l’enfrontament deliberat a l’arquitectura de la generació anterior que, tant si es vol com si no, s’entén avui com exageradament monumental. Si acceptem que les obres de Frank Gehry i l’arquitectura desimbolta de Rem Koolhaas han dominat l’arquitectura dels vuitanta i els noranta, constatarem que no han tingut inconvenient a accedir a la dimensió monumental des de l’exageració. La segona raó, i que pot ser la de més pes, és el desig d’acostar l’arquitectura a la naturalesa, d’arribar a una arquitectura que, d’acord amb la ideologia dominant, pugui ser qualificada d’ecològica. Els arquitectes avui no persegueixen tant una ciutat dominada per la discreció burgesa –la ciutat del segle XIX, la ciutat que li agradava a Aldo Rossi– respectuosa amb les normes i sí una ciutat en la qual la naturalesa, el que és ecològic, hi sigui present. Les ciutats jardí ja van perseguir la naturalesa com a meta, quan els nous mitjans de transport van permetre als qui vivien a les ciutats la recuperació de la naturalesa descoberta pels paisatgistes anglesos. La ciutat jardí satisfeia els ideals dels qui creien que vida social i medi natural no s’havien d’entendre necessàriament com a oposats. Però les crítiques a la ciutat jardí van aparèixer ben aviat. Le Corbusier va explicar que la ciutat jardí és tot un malbaratament. I la veritat és que aquesta tornada a la naturalesa de l’arquitectura que pretén ser ecològica ignora del tot la ciutat jardí. Les propostes d’arquitectura ecològica que avui se’ns fan aprofundeixen en aspectes visuals, embolcallen de verd les construccions. L’arquitectura desapareix sota un artificial mantell vegetal, l’eficiència i cost del qual caldria posar en dubte. Però el que és ecològic s’ha convertit en un tòpic i, com a resultat, l’arquitectura sembla voler dissoldre’s en el paisatge. Una crítica a aquelles arquitectures que avui es diuen ecològiques i sostenibles està per fer. En realitat, caldria buscar les respostes autènticament ecològiques en l’arquitectura primitiva. Cal reconèixer que molta arquitectura antiga ha estat tan ecològica o més que l’actual, malgrat els esforços que avui fan els arquitectes perquè ho sembli. No vull dir amb això que calgui tornar a l’arquitectura vernacla, però sí que cal reconèixer que, en el que és primitiu, la racionalitat és més present i és més evident. La racionalitat es reflecteix en la forma del que es construeix. En certa me
|
