|
|
Pel que puc recordar, he viscut en uns espais dislocats en què forma i contingut, lluny de crear una simbiosi reeixida, revelaven totes les fissures de la distorsió. Res no era al seu lloc, ja que vivíem en un estat de transició en què les restes del món antic es burlaven d'una modernitat estúpida que s'instal·lava amb penes i treballs. Ens entestàvem a empalmar objectes incongruents, «mons» incompatibles que, juxtaposats, superposats en unes configuracions improvisades, xocaven entre si, de manera que sempre he tingut la sensació de viure en una no-man's land. He vist desaparèixer èpoques decrèpites i renéixer períodes que ja es desfiguraven quan amb prou feines acabaven de començar. He estat testimoni de la proliferació de les èpoques que se succeïen a un ritme vertiginós, sense que poguessin atènyer una articulació harmoniosa. Tot em semblava en desordre, i en realitat, tot estava en desordre. Tanmateix, vaig aprendre que l'espai i la ciutat que el representa no sorgeixen així com així, per casualitat; que darrere aquestes metamorfosis hi ha un pensament que les visualitza, una ànima que les projecta i una visió que les posa en pràctica. Vaig aprendre una cosa: que entre l'hàbitat, és a dir, l'espai construït, per tant la ciutat, i l'espai mental hi ha moltes correspondències; i també que no podem modificar el primer sense alterar el segon, i que, al capdavall, l'espai mental és allò que modela i estructura l'hàbitat i l'esperit d'una ciutat. Quan el pensament esclata, quan es desorienta i perd el seu centre de gravetat, llavors es produeixen totes les derives possibles, fins i tot les més absurdes. Això és el que dissortadament estem veient aparèixer a les megàpolis del sud, ciutats monstruoses tentaculars que no tan sols contaminen l'aire que respirem, sinó que també emmetzinen la nostra ànima. Car la lletjor no és una contaminació com qualsevol altra, sinó que a més a més suposa una agressió al nostre gust estètic.
|
