|
|
L'arquitectura sempre ha estat al servei d'un somni col·lectiu, d'una utopia o d'una il·lusió. Resulta impossible entendre el París haussmanià sense la ideologia imperial del Segon Imperi, de la mateixa manera que resulta difícil copsar la bellesa fastuosa de l'arquitectura monumental de la Ringstrasse de Viena sense tenir en compte la monarquia dels Habsburg i el paper dominant de la burgesia, els valors suprems de la qual, és a dir, el dret (Recht) i la cultura (Kultur), se singularitzen a través de quatre edificis d'estils diferents: el parlament neoclàssic (Reichsrat), l'ajuntament gòtic (Rathaus), la universitat, d'estil renaixentista, i el teatre barroc (Burgtheater). L'urbanisme d'una ciutat com l'Ispahan dels safàvides hauria estat inconcebible sense tenir en compte l'arquetip Jardí-Paradís que sempre ha influenciat les manifestacions de l'art persa. Així doncs, qualsevol contingut espacial comporta una manera de ser, o una manera particular d'entendre el món, de copsar-ne el significat. Si em permeteu que em citi a mi mateix, una vegada vaig escriure això: «Quan anem de Benarés a Ispahan, després a París, i en acabat a Los Angeles, no només travessem uns espais diferents, sinó que ens deixem impregnar per uns mons heterogenis. Ara veiem, a Benarés, com la simultaneïtat de totes les etapes de la vida es desplega com en una visió cinematogràfica del samsara (cicle indefinit de les transmigracions); ara ens elevem, a Ispahan, davant la visió màgica de les cúpules de turquesa, gairebé en estat de levitació; ara veiem, a París, l'odissea de l'"Esprit" i de les seves representacions successives en el temps; ara ens estenem, a Los Angeles, a l'infinit en l'horitzontalitat avorrida d'aquest i de les seves nombroses metàstasis.»1 El motiu del fet que l'home sigui capaç de projectar espais tan diferenciats, que sigui capaç d'adquirir aquesta diversitat de presències al món, és que tots aquests «espais» formen part de la seva naturalesa, que potser representen els diversos paisatges de la topografia de la seva ànima, i que encara que siguin rebutjats per l'assalt de la modernitat triomfant, poden ressorgir per vies indirectes, i denunciar de manera cridanera i caricaturesca la seva existència reprimida, com els edificis grotescos, desfigurats, deformes que, a l'Iran actual, es manifesten en les horribles estructures de les mesquites, que exclouen qualsevol sentit de la proporció, com si ja no fos possible copiar ni tan sols els antics models. O bé aq
|
