|
|
En primer lloc, deixeu-me dir que no sóc ni urbanista, ni arquitecte, ni historiador de l'art, ni tan sols sociòleg. En el fons no sóc res més que un lliurepensador que en altre temps fou una mica estudiós de l'hinduisme, una mica estudiós de les religions comparades i una mica filòsof. Així doncs, si espereu que us faci alguna revelació espectacular, segurament quedareu molt decebuts. Tanmateix, reconec que sempre m'han interessat les ciutats antigues, des del punt de vista simbòlic de les grans urbs tant occidentals com orientals, unes urbs plenes d'història que desvetllen els monuments prestigiosos de la història de la humanitat. He admirat Delfos, Benarés, Angkor Vat, la Ciutat Prohibida, Kyoto, Luxor, el Machu-Picchu i les piràmides maies de Palenque, al Yucatán. He apreciat moltíssim «El temps de les catedrals», com molt bé il·lustra Georges Duby en el seu llibre que porta el mateix títol; m'han agradat les «ciutats emblemàtiques » com Ispahan, Istanbul, Florència, Roma i Toledo. Fins i tot he intentat comprendre el sorprenent microcosmos que fou París, centre intel·lectual de la cristiandat a l'edat mitjana i capital del segle xix, segons Walter Benjamin, que sentia una veritable passió per aquesta ciutat. En un article que vaig publicar fa temps a França, fins i tot em vaig atrevir a comparar Ispahan amb París, i vaig demostrar fins a quin punt l'una era als antípodes de l'altra. Si bé el París haussmanià del Segon Imperi era, com deia molt bé Baudelaire, un «formiguer, una ciutat plena de somnis», Ispahan era una mena de visió «imaginària» suspesa en l'espai del somni. És veritat que avui he de parlar de Teheran, ja que aquest és el tema del nostre col·loqui aquí, a Barcelona. Però permeteu-me que, abans de fer cap afirmació sobre Teheran, la meva ciutat natal, us parli una mica de les ciutats tal com sempre me les he imaginades.
|
