|
|
On vit surgir un séisme, on eà»t dit une dislocation des plaques tectoniques, un déplacement gigantesque de population, de la périphérie et des régions rurales vers la ville, de sorte que la physionomie de la cité se modifia à tel point qu'on assista, si je puis dire, à une clochardisation de la ville.
|
|
|
No podré parlar de la Teheran dels anys cinquanta, ja que aleshores jo estava estudiant a Europa, però el període format per les dues dècades dels anys seixanta i setanta representen un gran salt endavant en tots els àmbits. Teheran sempre ha estat una ciutat pobra pel que fa a monuments històrics. La seva veritable infraestructura moderna es va començar a desenvolupar als anys seixanta, i sobretot a partir del 1970, quan la ciutat es va convertir gairebé en una metròpoli arran de la construcció de grans hotels, hospitals, una òpera, bancs i nombrosos centres administratius i comercials. El 1969 l'empresa Farmanfarmayan va elaborar un pla urbanístic per tal d'establir els límits de la ciutat durant un període de vint-i-cinc anys i organitzar els barris en diverses zones comercials i residencials. L'objectiu era controlar el desenvolupament salvatge de la ciutat. Però després de la revolució les coses van canviar radicalment. Vam veure sorgir un sisme, com una separació de les plaques tectòniques, un desplaçament massiu de la població, de la perifèria i les zones rurals cap a la ciutat, de manera que la fisonomia de la ciutat es va modificar fins al punt que vam assistir, per dir-ho d'alguna manera, a una depauperació de la ciutat. És cert que, amb el temps i l'aparició d'una nova generació més o menys alliberada de les obligacions socials, les coses es van suavitzar lleugerament, i es va començar a treballar per construir una gran xarxa d'autopistes, renovar els barris del sud de la ciutat, crear grans centres culturals com el Centre Bahman, situat a l'antic escorxador, millorar els serveis públics, etc. Però tot això no va convertir Teheran en una ciutat friendly ni en una veritable metròpoli. Per aquest motiu, qualsevol persona que avui visqui en aquesta ciutat inclassificable i sense memòria no pot abstenir-se de fer-se aquesta pregunta fatal: on sóc? Sóc en una ciutat o en un no-lloc hostil on només les muntanyes majestuoses em permeten d'orientar-me? Com em puc desplaçar, amb els immensos embussos que hi ha? Com puc respirar, si l'aire està contaminat, l'ambient de la ciutat és asfixiant, la lletjor és pertot arreu i les parets dels edificis estan plenes de pintades, eslògans que o bé enalteixen els martiris, o bé vituperen sense treva Occident? D'aquesta manera rebem un bombardeig constant d'imatges funestes de la mort, del sacrifici i del ressentiment, i quedem abaltits pel martelleig ininterromput dels mitjans de comunicació, que no paren d'in
|
