|
|
Abans de continuar seguint el fil d'aquesta idea, deixeu-me que us descrigui aquesta ciutat tal com la vaig conèixer quan era petit i tal com la veig ara, a les portes de la meva senectut. Així doncs, es tracta d'una història que abraça més de seixanta anys. Comença als anys quaranta i continua encara ara. No cal dir que no tindré temps d'entrar en detalls. Intentaré condensar les meves impressions. El famós Dar-al-Khalafeye Nasserí, tal com es deia la Teheran de l'època de Nasserdín Xa Ghajar —assassinat a finals del segle xix, després de gairebé cinquanta anys de regnat—, havia desaparegut com un miratge. Nosaltres vivíem al barri nord de la ciutat, en una casa art déco construïda a principis dels anys trenta per l'arquitecte armeni Vartan Ovanessian, una casa que ja no tenim però que encara hi és, en un estat de ruïna total. La Teheran dels anys quaranta era encara una ciutat petita, i la gent es desplaçava amb fiacres, dorochkés, en dèiem. El barri modern comprenia sis o set avingudes principals, on hi havia totes les novetats, els cinemes, els cafès, els hotels i les ambaixades. Quan entràvem al sud de la ciutat descobríem un món totalment diferent. La modernitat i la tradició tenien el seu propi espai, estaven separades per unes fronteres invisibles. Hi havia molta cortesia en els costums dels barris moderns, els senyors que es trobaven a l'avinguda d'Istanbul —el centre palpitant de la ciutat— se saludaven inclinant-se i alçant el barret. Les dones no duien vel, i l'elegància d'algunes era extraordinària. Quan comparo aquella Teheran amb la que veig avui, em fa l'efecte que he anat enrere en el temps, que ara em trobo en una època anònima, il·localitzable, en què els gratacels i les autopistes gegants travessen una civilització no identificable des del punt de vista històric: no es tracta ni de l'Iran tradicional del passat ni del naixement de la modernitat, tal com la vaig conèixer durant la meva infància. Però més endavant tornaré a parlar d'aquesta qüestió. Tornem ara als anys quaranta. En aquella època sentíem una gran seguretat afectiva, ens adaptàvem al ritme de les estacions i de la transhumància. A l'hivern ens quedàvem a la ciutat. A l'estiu ens traslladàvem a la perifèria nord de la ciutat, cap a les altures, ben a prop de les muntanyes. Allà ens tancàvem en un bonic jardí. Érem a recer del temps, de les vicissituds, vivíem aïllats en un món totalment màgic. La Teheran dels anys quaranta, tal com jo la vaig conèixer, ja era una ci
|
