|
|
Devenue capitale de l'Empire perse à la fin du xviiie siècle par la décision du fondateur de la dynastie Qadjar, Agha Mohammad Khan, Téhéran resta, en dépit de ses embellissements successifs par les souverains Qadjars, une bourgade plus ou moins sympathique, plus ou moins conviviale, replié sur elle-même comme une coquille perlière dont l'architecture annonçait déjà le déclin d'une vision qui, à l'époque séfévide, avait atteint son apothéose alors que le Téhéran des Qadjars n'en faisait que miroiter le reflet crépusculaire et décadent.
|
|
|
Abandono aquí les meves digressions i reprenc el tema del nostre col·loqui, és a dir, la ciutat de Teheran. És una il·lusió, com fou París per a Baudelaire, el visionari de la modernitat, quan revelava «els plecs sinuosos de les velles capitals», on fins i tot l'horror pot ser meravella? O bé és com aquella Sant Petersburg espectral, onírica, fantasmagòrica, tal com la somiaren i la imaginaren Gógol i Dostoievski? En absolut! Teheran, al contrari d'Ispahan, que és per si mateixa un microcosmos, no va ser mai una ciutat emblemàtica, mai no va poder obtenir el prestigiós estatus d'una ciutat plena d'història. I ara una altra pregunta: Teheran també és una ciutat palimpsest com Istanbul, Roma o altres ciutats antiquíssimes? Doncs no, tampoc! Perquè, en realitat, només té dos segles d'antiguitat, encara que els indicis de la seva existència, gràcies al prestigi de l'antiga ciutat de Raghés, situada molt a prop, es remuntin al segle xi o xii i això li hagi conferit una certa aura. Convertida en capital de l'imperi persa a finals del segle xviii, per decisió del fundador de la dinastia ghajar, Aghà Mohammad Khan, Teheran no deixà de ser, malgrat els embelliments successius duts a terme pels sobirans ghajars, un llogaret més o menys agradable, més o menys sociable, replegat en si mateix com una mareperla, l'arquitectura de la qual ja anunciava la decadència d'una visió que, en l'època safàvida, havia arribat a la seva apoteosi; mentre que dels ghajars, només en reflectia el crepuscle i la decadència. Sota la dinastia Pahlaví, Teheran va conèixer un veritable desenvolupament modern, amples avingudes rectilínies orientades de nord a sud i d'est a oest, vorejades d'arbres, van transformar de dalt a baix l'esperit oriental de la ciutat. Aquesta nova configuració va provocar una divisió sociològica entre el nord modern de la ciutat habitada pels rics occidentalitzats, i el sud més tradicional, on la gent vivia encara al voltant del basar i de les restes més o menys conservades d'una època ja passada. El paisatge urbà es va transformar radicalment arran de la creació de l'espai públic al voltant de les places i els jardinets. Es va construir una universitat, centres administratius, un banc central i un museu nacional, i va néixer un nou estil imperial: el neoaquemènida. En aquesta tasca immensa van participar molts arquitectes estrangers, així com també armenis i iranians, la majoria dels quals s'havien format a l'Escola de Belles Arts de París. Però totes aqu
|
