|
|
Depuis des temps très anciens, elle avait été le carrefour culturel de la péninsule des Balkans où, en parfaite harmonie, les traditions du monde slave, qu’il soit de foi orthodoxe ou catholique, se mélangeaient avec les cultures nouvellement venues ; comme celles de l’Islam des Turcs ottomans – qui ont dominé les Balkans durant plus de quatre cents ans – ou du Judaïsme des Sépharades qui y trouvèrent refuge après leur expulsion de la Péninsule ibérique en 1492.
|
|
|
La idea de desenvolupar un gran projecte musical i històric sobre els pobles dels Balcans i les diàspores gitanes i sefardites va néixer a finals de l’any 2011, durant la preparació del concert “Homenatge a la ciutat de Sarajevo”, que vam interpretar al Festival Grec de Barcelona el 9 de juliol de 2012. Fa vint anys, durant els tràgics esdeveniments de la guerra de desintegració de l’antiga República de Iugoslàvia, aquesta ciutat va patir un terrible setge per les tropes sèrbies: més de 12.000 persones hi van morir i més de 50.000 van patir ferides greus. El món en general, i Europa en particular, van respondre-hi amb un silenci absolut i amb una decisió, més que discutible, de no-intervenció en el conflicte, que tingué com a conseqüència la continuació del setge ferotge de la capital de Bòsnia durant quatre anys (1992-1996). La intervenció internacional no arribaria de manera decisiva fins el 1995, però aleshores, més de vint milions de quilos de projectils i de metralla ja havien desfigurat per sempre la geografia física i humana de la ciutat. Des de temps molt antics, havia sigut la cruïlla cultural de la Península Balcànica, on les tradicions del món eslau, ja fos de fe ortodoxa o catòlica, es barrejaven en perfecta harmonia amb les cultures nouvingudes, com l’islam dels turcs otomans –que van dominar els Balcans durant més de quatre segles– o el judaisme dels sefardites que hi trobaren refugi després de la seva expulsió de la Península Ibèrica el 1492. “Aquesta última guerra dels Balcans –indica Paul Garde– va esclatar sobtadament, enmig d’una Europa profundament pacificada des de feia més de mig segle, que havia oblidat les asprors de la història. D’aquí ve la incomprensió, la sospita envers aquesta regió i els tòpics renovats que la descriuen com a eternament abocada al crim i a la dissort.” Encara considerada com a “polvorí d’Europa”, no cal oblidar, com destaca Predrag Matvejević, que aquesta península també va ser “el bressol de la civilització europea”: una península del món mediterrani que s’estén des de l’illa de Cítera al sud fins al Danubi i el Sava al nord. Però, com destaca Georges Castellan, “de fet, l’olivera no arriba a Istanbul i els països búlgars no deuen res als aires de la Mediterrània. Tot i així, del Peloponès a Moldàvia, si bé els paisatges canvien, les ciutats i els pobles presenten trets comuns: pertot hi ha esglésies bizantines amb cúpula, sovint una mesquita, i també les cases amb arcs primitius (çardak) i els albergs (han)
|
