|
|
La Convenció per a la salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, adoptada el 2003, compta amb el desig de canviar aquest estat de les coses (Smith & Akagawa, 2009). La iniciativa posada en marxa a la reunió de Marràqueix el 1997, recolzada per les proclamacions d’obres mestres, entre 2001 i 2005, seguit de l’aplicació de la Convenció de 2003, de fet planteja la qüestió dels vincles entre patrimoni i les comunitats, a través de pràctiques de salvaguarda de pràctiques, rituals i tradicions que fonamenten el patrimoni immaterial. És un element del patrimoni africà, la plaça Jemaa El-Fnaa a Marràqueix, que ha contribuït significativament a la conceptualització de la noció de Patrimoni Cultural Immaterial (PCI) (Schmitt, 2008). Segons Loulanski (2006) aquesta marca un canvi cap a una concepció antropocèntrica i funcional del patrimoni, que comprèn tres aspectes principals estretament lligats l’un amb l’altre: monuments cap als humans, objectes amb funcions, i per tant la preservació de cara a un desenvolupament sostenible. El patrimoni ja no es limita als objectes i ja no és el seu principal objectiu de preservació material, però evoluciona cada cop més cap a una noció sinònima de “tot el que compleix amb la funció de patrimoni cultural” (Muller, 1998, p. 399). Així, el patrimoni està cada cop més estretament relacionat amb el seu context social, percebut com una construcció social, produïda i definida pels individus i els grups socials.
|
