|
|
Només recordaré que el català prové del llatí amb mil anys de vida, vida popular i quotidiana, esplendorosa i creativa, dura i lluitadora, i que ha estat en algunes èpoques històriques, sempre massa llargues, abocada al genocidi i a l’extinció. A Alemanya, les càtedres i els lectorats de català ho ensenyen. El català, que es trobava a la boca de la gent, apareix escrit per primera vegada a la segona meitat del segle XII en uns sermons, les Homilies d’Organyà, i en traduccions de textos llatins. Al segle XIII un català de Mallorca fou el vertader inventor de la prosa catalana en què ens fonamentam: Ramon Llull, que escriu els seus textos amb una riquesa de mots i una sintaxi nova de trinca, ben fermada i transparent —lluny de l’asfíxia de la sintaxi llatina. Escrits, polifonia de músiques verbals plenes d’idees, que fan dels centenars de volums de la seva obra llaurada en bell catalanesc, una deu clàssica de la llengua literària catalana. Aquest Himàlaia de llengua que basteix Llull podria ser una bona metàfora per demostrar que uns texts escrits en la parla comuna d’un territori petit i europeu esdevenen matèria literària, religiosa, filosòfica, mística, sàvia i utilitària que mou altes tensions per tot Europa. I el cas d’Alemanya seria canònic: la catalanofília germana passa per la traducció, l’estudi i l’edició de l’obra lul·liana. Amor a la lletra de Llull que fins i tot dóna nom a un dels vostres instituts universitaris, a Freiburg de Brisgòvia.
|
