|
|
2, l’unica in modo minore, con la sua parte di flauto semplicemente sostenuta dagli archi e dal continuo, evoca la scrittura di un concerto per flauto e archi – è probabile, del resto, che questa Suite sia stata scritta per il famoso flautista francese Buffardin, primo solista alla corte di Dresda, che Bach conosceva bene.
|
|
|
La instrumentació varia molt d’una suite a l’altra. Lleugera i transparent a la segona, l’única en to menor, amb la seva part de flauta senzillament sostinguda per les cordes i el continu, recorda l’estil d’un concert per a flauta i cordes; com a tal, és possible que aquesta suite fos escrita al gust del famós flautista francès Buffardin, el primer solista de la cort de Dresden, ben coneguda per Bach. A la Suite núm. 1, les cordes i el continu són enriquits amb dos oboès i un fagot, d’acord amb la tradició instrumental francesa. A les dues suites en re major, la tercera i la quarta, apareixen les trompetes, que en aquesta tonalitat presenten un so natural. Els instruments hi són dividits en tres grups: trompetes, oboès i cordes; a la Suite núm. 3, tres trompetes, timbals, dos oboès, cordes i continu, i a la Suite núm. 4, la més ricament “orquestrada” de les quatre, tres trompetes, timbals, tres oboès i fagot, cordes i continu. Excepte a la Suite núm. 2, de caire més íntim, aquests instruments no són utilitzats sovint al tutti, sinó que el compositor varia més aviat els matisos segons la dansa. Finalment, val a dir que mentre les trompetes, els oboès i el fagot es presten fàcilment a interpretacions a l’aire lliure i fins i tot semblen reclamar-ho, la flauta solista de la Suite núm. 2 sembla més aviat incitar a una interpretació en sala o en “cambra”.
|
