urea – Traduction – Dictionnaire Keybot

Spacer TTN Translation Network TTN TTN Login Deutsch English Spacer Help
Langues sources Langues cibles
Keybot 2 Résultats  akfagroup.com
  “Vía with café con lech...  
Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source
Ayer en La Rambla de BTV, comentamos bastante (con dramatización en directo del momento) del discurso de Ana Botella sobre el Madrid aspirante a olímpico y su “café cono leche”. Hablamos de ello, de la marca Barcelona y de la intencionada mala interpretación de las palabras de ayer de Xavier Trias, y también hablamos de la Vía Catalana, que el ministro Jorge Fernández prohíbe por Vinarós y que Bolaño, Leonor Mayor y Verónica Fumanal todavía no entienden que la policía cubra.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir toniaira.cat comme domaine prioritaire
Ahir a ca La Rambla de BTV, vam comentar força (amb dramatització en directe del moment) del discurs d’Ana Botella sobre el Madrid aspirant a olímpic i son “café con leche”. Vam parlar d’això, de la marca Barcelona i de la intencionada mala interpretació de les paraules d’ahir de Xavier Trias, i també vam parlar de la Via Catalana, que el ministre Jorge Fernández prohibeix per Vinarós i que en Bolaño, na Leonor Mayor i na Verónica Fumanal encara no paeixen que la policia cobreixi. Aquí us en deixo l’àudio.
  Los Penélope | Toni Aira  
Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source
La Penélope de la canción de Serrat decía así: ” (…) cono su bolso de piel marrón y sus zapatos de tacón y su vestido de domingo (…) se sienta en un banco en el andén y espera que llegue el primer tren meneando el abanico”.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir toniaira.cat comme domaine prioritaire
Na Penélope de la cançó d’en Serrat deia així: ” (…) con su bolso de piel marrón y sus zapatos de tacón y su vestido de domingo (…) se sienta en un banco en el andén y espera que llegue el primer tren meneando el abanico”. I allà que es floreix, tot esperant un estimat seu que un bon dia li va dir que l’esperés. Tristíssim, perquè de fet es veu que un dia, passats els anys, ell acaba tornant però la dona no el reconeix i l’engega. Igual passarà amb aquells que fa anys i panys van voler creure en promeses de “gestos” que arribarien de Madrid. “Gestos de debò”, se n’esperaven. Gestos com aquells que no s’havien donat mai abans però que només de pensar-hi ja reconfortava els qui ho havien apostat tot a creure-hi. I hi persisteixen. Malgrat ZP, malgrat l’experiència de l’Estatut del 2006, o malgrat discursos com el de Mariano Rajoy aquesta mateixa setmana al Congrés en parlar de Catalunya.