|
|
El fet que aquesta música havia de servir de contrapunt espiritual a un comentari parlat sobre les set darreres paraules de Crist, explica el costum de dur-lo a terme amb una música purament instrumental. Per al nostre enregistrament, que s’ha de poder escoltar independentment del seu context litúrgic, aquesta situació ens va plantejar un dilema essencial: podem avui gaudir plenament del missatge que Haydn ens vol transmetre amb la seva música, bo i ignorant el context de la seva gestació i de la seva funció original? És a dir, és possible actualizar en aquest segle XXI un ritual tan particular, sense deformar el seu sentit profund i sense caure en una reducció estètica d’una obra eminentment espiritual? Han passat més de dos-cents anys des de la seva creació, dos segles dels més intensos i dramàtics de tota la història de l’home. Dos segles crucials que han estat testimoni de la dura lluita de l’home a favor d’una lenta i difícil conquesta d’uns ideals de justícia i llibertat, de tolerància i de solidaritat. Dos segles que, tot i amb això i amb tot i l’enorme progrés científic i tecnològic, han estat també, i encara ho són actualment, testimonis de terribles actes de crueltat i fanatisme, de barbàrie i inhumanitat. Deia Miguel de Cervantes, en boca de Dom Quixot que “donde hay música no puede haber cosa mala.” Podem, però, després d’Auschwitz, creure encara en la capacitat de la música i de la bellesa per fer-nos més sensibles i més humans? Certament no, si només podem captar i gaudir de la seva dimensió estètica. Rotundament sí, si som capacos de percebre també i plenament la seva dimensió espiritual.
|
