|
Així, durant anys Carner escriu diàriament una pila d'articles, notes i poemes a La Veu... (d'aquí, en part, la seva tirada pels pseudònims), dirigeix l'Editorial Catalana, hi tradueix els autors occidentals més importants (de La Fontaine a Dickens, d'Andersen a Mark Twain) i mentrestant escriu i publica una poesia rica i multiforme, alhora popular i d'alta qualitat (en aquesta època destaquen dos volums molt diferents apareguts el mateix any, el 1914: Auques i ventalls i La paraula en el vent), una poesia que beu de Baudelaire, Ronsard i Leopardi (i, més tard, d'Ausiàs March) però que és, alhora, específicament "carneriana", una poesia llegida i apreciada que fa que es vagi generalitzant el costum de referir-se a ell pel sobrenom de "príncep dels poetes".
|
|
Así, durante años Carner escribe diariamente un montón de artículos, notas y poemas en La Veu (de ahí, en parte, su propensión por los seudónimos), dirige la Editorial Catalana, traduce a los autores occidentales más importantes (de La Fontaine a Dickens, de Andersen a Mark Twain) y mientras tanto escribe y publica una poesía rica y multiforme, a la vez popular y de alta calidad (en esta época destacan dos volúmenes muy diferentes aparecidos en el mismo año, en 1914: Auques i ventalls y La paraula en el vent), una poesía que bebe de Baudelaire, Ronsard y Leopardi (y, más tarde, de Ausiàs March) pero que es, al mismo tiempo, específicamente "carneriana", una poesía leída y apreciada que hace que se vaya generalizando la costumbre de referirse a él con el sobrenombre de "príncipe de los poetas".
|