|
|
[8] (В реалност, канонът на Писанието е бил сложен в църковен съвет след смъртта на Константин - през деня на Константин е бил много по-загрижен с божествеността и природа на Христос.) “Измисленият” исторически урок на Браун е псевдо-академични извъртяния които постоянно са опровергани от исторически и библейски учени.
|
|
|
But the assault against Christ and His Word, the Bible, in The Da Vinci Code runs much deeper than the mere rehashing of an ancient conspiracy theory. By planting seeds of doubt in the reader’s mind concerning how the Bible came into existence, the novel—and presumably the movie as well—becomes a direct assault against the authority of Scripture. According to Mr. Brown’s fictional historian, Leigh Teabing,[7] the Roman Emperor Constantine picked through the ancient gospels and chose the ones that suited his political agenda, thus creating what we now have as the Bible, while willfully suppressing other, more viable, documents.[8] (In reality, the canon of Scripture was not put forth at a church council until after Constantine’s death—the Nicene Council of Constantine’s day was much more concerned with the deity and nature of Christ.) Brown’s “fictional” history lesson is pseudo-academic chicanery that has been repeatedly refuted by historical and biblical scholars.[9]
|
|
|
Mais l’attaque contre le Christ et sa Parole, la Bible, dans le Da Vinci Code est beaucoup plus profonde que la simple répétition d’une ancienne théorie d’un complot. En semant le doute dans l’esprit du lecteur concernant l’origine de la Bible, le roman – et probablement le film aussi – devient une attaque directe contre l’autorité des Ecritures. Selon l’historien fictif de Mr. Brown, Leigh Teabing,[7] l’empereur romain Constantin fit un tri dans les anciens évangiles pour choisir ceux qui correspondaient à son agenda politique, créant ainsi ce que nous possédons aujourd’hui comme Bible, alors qu’il était en train de cacher délibérément d’autres documents plus viables.[8] (En réalité, le canon des Ecritures n’a été adopté par un Concile de l’Eglise qu’après la mort de Constantin. Le Concile de Nicée à l’époque de Constantin était plus préoccupé par la divinité et de la nature de Jésus-Christ.) La leçon d’histoire « fictive » de Brown n’est qu’une manipulation pseudo-académique qui a été réfutée à maintes reprises par des érudits historiques et bibliques. [9]
|
|
|
Pero el asalto en contra de Cristo y Su Palabra, la Biblia, en El Código Da Vinci corre más profundamente que un mero debate de la teoría de una conspiración antigua. Al plantar semillas de dudas en la mente de los lectores, en referencia a cómo la Biblia vino a existir, la novela—y presumiendo, la película también —se convierte en un asalto directo en contra de la autoridad de las Escrituras. De acuerdo al protagonista de esta novela de ficción, el ficticio historiador creado por el Sr. Brown, llamado Leigh Teabing,[7] el Emperador Romano, Constantino buscó entre los antiguos evangelios, haciendo elección de los que mejores sirvieran a su agenda política, y creando, lo que nosotros ahora conocemos como la Biblia, a la vez que, por su propia voluntad, suprimía otros documentos más viables.[8] (En realidad, el canon de las Escrituras no fue entregado al consejo de las iglesias hasta después de la muerte de Constantino—el Consejo de Nicea en los tiempos de Constantino estaba mucho más preocupado por la divinidad y la naturaleza de Cristo). La historia “ficticia” del Sr. Brown sobre la lección de la historia es una mofa seudo-académica que ha sido repetidamente refutada por los estudiosos de la historia y de la Biblia.[9]
|
|
|
Ma l’assalto contro Cristo e La Sua Parola, La Bibbia, nel Codice Da Vinci va molto più in profondità di una semplice rimessa in discussione di una antica teoria di cospirazione. Seminando nella mente del lettore il seme del dubbio riguardo a come la Bibbia si è formata, il romanzo—e presumibilmente anche il film—diventa un assalto diretto contro l’autorità della Scrittura. Secondo Leigh Teabing, storico di narrativa di Mr. Brown,[7] l’Imperatore Romano Costantino selezionando tra gli antichi vangeli scelse quello che si aggradava meglio alla sua agenda politica creando così ciò che noi oggi chiamiamo Bibbia mentre dall’altro lato volontariamente sopprimeva altri documenti più degni di merito.[8] (In realtà, il canone della Scrittura non fu affermato che dopo la morte di Costantino durante un altro concilio di chiesa—il Concilio di Nicea ai giorni di Costantino fu indetto principalmente per quanto riguardava la deità e la natura di Cristo.) La lezione storica “narrativa” di Brown è una frode pseudo-accademica che è gia stata ripetutamente confutata dagli studiosi della storia e della bibbia.[9]
|
|
|
Maar de aanval op Christus en zijn woord, de bijbel, in de Da Vinci Code gaat veel dieper dan het oprakelen van een oude samenzweringstheorie. Door het zaaien van twijfel in de gedachten van de lezer over hoe de bijbel is ontstaan, is het verhaal—en zeker de film—een rechtstreekse aanval op de autoriteit van de bijbel. Volgens de fictieve historicus uit Dan Brown’s boek, Leigh Teabing,[7] ging de Romeinse keizer Constantijn door de evangeliën heen en pikte eruit, datgene wat voor zijn politieke agenda van belang was. Zo gaf hij vorm aan wat we nu de bijbel noemen. Hij negeerde bewust andere meer levensvatbare documenten.[8] (In werkelijkheid, werd de canon van de Schriften pas vastgesteld tijdens een concilie na de dood van Constantijn—Het concilie van Nicea uit de dagen van Constantijn ging meer over de goddelijke natuur van Christus.) De verzonnen geschiedenisles is pseudo-academische misleiding die al herhaaldelijk weerlegd is door historici en bijbelgeleerden.[9]
|
|
|
Por sulmi kundër Krishtit dhe fjalës së tij, biblës, në Kodin e Da Vinçit shkon shumë më thellë se fakti i vetëm që botohet në një formë të re të një teorie konspiracioni të lashtë. Duke mbjellë farën e dyshimit në mëndjen e lexuesit, se si lindi ekzistenca e biblës, novela – dhe siç duket edhe filmi – behet nje sulm direkt kundër autoritetit të biblës. Sipas Leigh Teabing,[7] historiani i trilluar nga Dan Brown, perandori romak Kostandini zgjodhi nepër ungjillet e lashta dhe i mori ata që i përshtateshin me fushatën e tij politike, duke krijuar atë që ne tani e kemi si Bibël, ndërsa me dashje ndaloi dokumente të tjera, më të qëndrueshme.[8] (Ne realitet, kanuni i biblës nuk ishte nxjerrë te nje këshill i kishës deri mbrapa qe kishte vdekur Kostandini – këshilli në Nicaea i kohës së Kostandinit u intersua shumë më shumë për hyjninë dhe natyren e Krishtit.) Mesimi i historisë i trilluar nga Brown është një mashtrim pseudo-akademik i cili është rrëzuar herë pas herë nga shkollarë historik dhe biblik.[9]
|
|
|
Però l'agressió contra Crist i la Seva Paraula, la Bíblia, al Al Codi Da Vinci es més profund que el simple sofregit d'una teoria de conspiració antiga. Plantant llavors de dubte en la ment del lector pel que fa a com la Bíblia vingué a l’existència, la novel·la -i presumiblement la pel·lícula també- es converteix en una atac directe contra l'autoritat de les Escriptures. Segons l’historia fictícia de Mr. Brown, Leigh Teabing, [7] l'Emperador Romà Constantí trià d’entre els evangelis antics i escollí aquells que s'ajustaven a la seva agenda política, creant així el que ara tenim com la Bíblia, mentre que deliberadament suprimia d’altres documents més viables. [8] (En realitat, el cànon d'Escriptures no es posà davant d’un consell d'església fins després de la mort de Constantí –El Concili de Nice del dia de Constantí fou més relacionat amb la divinitat i natura de Crist.) La lliçó d'història “fictícia” de Brown és pseudoacadèmica argúcia que ha estat repetidament refutada per escolars històrics i bíblics. [9]
|
|
|
그러나 다빈치 코드에서의 예수님과말씀, 성경에 대한 공격은 단순한 고대 음모이론보다 훨씬 더 깊다. 독자들의 마음에 의심의 씨앗을 심음으로써 이 소설은(그리고 영화도 아마 마찬가지로) 성경의 권위에 대해 직접적인 공격을 하고 있다. 댄 부라운의 가상의 역사학자 레이 티빙(Leigh Teabing)[7]에 따르면 오늘날 우리가 보고 있는 성경은 로마의 콘스탄틴(Constantine)황제가 선택적으로 고른 복음이라는 것이라고 한다. 그당시에 있던 복음중에서 더 실제적인 것들을 의도적으로 제외시키고 콘스탄틴황제의 정치적 목적에 맞는 것들만을 고른 것이 오늘날의 성경이라고 하는 것이다.[8](실제에 있어서 정경(正俓, canon) 목록은 콘스탄틴 황제의 사후에야 거론되었다. 콘스탄틴 시대의 니체아 공의회(Nicene Council)에서는 예수님의 신성에 대한 논의가 더 관심사였다.) 소설속의 역사 수업은 아카데믹과는 거리가 먼 역사학자들과 성경학자들에 의해 논박된 궤변에 불과한 것이다[9]
|
|
|
Ale útok proti Kristovi a Jeho Slovu, Biblii, v Da Vinciho kóde siaha oveľa ďalej ako len k oživeniu starovekej teórie sprisahania. Tým, že zasieva do mysle čitateľa semienko pochybnosti, čo sa týka pôvodu Biblie, stáva sa román – a pravdepodobne aj film – priamym útokom proti autorite Písma. Podľa Leigha Teabinga, fiktívneho historika pána Browna,[7] prešiel rímsky cisár Konštantín cez staroveké evanjeliá a vybral tie, ktoré sa hodili k jeho politickému programu, čím vytvoril to, čo dnes máme ako Bibliu, zatiaľ čo úmyselne zatajil ďalšie realizovateľnejšie dokumenty.[8] (V skutočnosti nebol kánon Písma predložený rade cirkvi skôr ako po smrti Konštantína – koncil v Nicej za života Konštantína sa oveľa viac zaujímal o božstvo a pôvod Krista.) Brownova „fiktívna“ lekcia z histórie je pseudo-akademickým šikanovaním, ktoré bolo opakovane vyvrátené historickými a biblickými odborníkmi.[9]
|
|
|
Але напад проти Христа і Його Слова, Біблії, в Коді Да Вінчі, йде набагато глибше, ніж просте перефразовування стародавньої теорії конспірації. Сіючи сім'я сумніву у свідомості читача з приводу того, як Біблія вступила в існування, роман — і, мабуть, фільм також — обертається прямим нападом проти повноважень священного Писання. Згідно вигаданому історику Містера Брауна, Лі Тібінгу,[7] Римський Імператор Константин проглянув стародавні євангелія, і вибрав ті, які задовольнили його політичну агенду, тим самим створивши те, що ми зараз знаємо як Біблію, в той же час навмисно присікаючи інші, життєздатніші документи.[8] (Насправді ж, канон священного Писання не був встановлений в церковній раді аж доки Константин не вмер — Нікейська Рада під час правління Імператора була набагато більш заінтересована у божественності та природі Христа.) “Вигаданий” урок історії Брауна - це псевдо-академічна причіпка, яка була неодноразово спростована історичними і біблейськими вченими.[9]
|
|
|
Ngunit ang pagsalakay laban kay Kristo at ang Kanyang Salita, ang Bibliya, sa The Da Vinci Code ay mas malalim kaysa sa panibagong pagtingin sa nasabing teorya. Sa pamamagitan ng pagtanim ng butil ng pag-aalinlangan sa isip ng mambabasa tungkol sa paraan ng pagkakabuo ng Bibliya, ang nobela—at maaaring isama na rin ang pelikula—ay nagiging direktang pagsalakay laban sa kapangyarihan ng Ebanghelyo. Ayon sa likhang-isip na historyador ni Ginoong Brown na si Leigh Teabing,[7] ang Romanong Emperador na si Constantino ay namili sa mga lumang ebanghelyo, at pinili niya ang mga naaayon sa kanyang pulitikal na adhikain, upang mabuo ang kasalukuyang Bibliya habang hindi ipinakikita ang ilang mahahalagang dokumento.[8] (Sa totoo, ang canon ng Ebanghelyo ay hindi pa napag-uusapan hanggang namatay na si Constantino—ang Kapulungan ng Nicene sa panahon ni Constantino ay mas pinahahalagahan ang tungkol sa pagiging diyos ni Kristo.) Ang “likhang-isip” na pag-aaral sa kasaysayan ni Brown ay mala-akademikong kasinungalingan na matagal nang napatunayang hindi totoo ng mga iskolar ng kasaysayan at bibliya.[9]
|
