|
|
Through the interplay of light and shadows on latticework, pant motifs and reliefs, false ceilings, blind doors, walls, canopies and other architectural elements, Iglesias sets up a dialogue between objects and the surrounding space.
|
|
|
Cristina Iglesias abandonó los estudios de química para dedicarse a la creación artística. Tras estudiar en Barcelona, se trasladó a la Chelsea School of Art de Londres. Forma parte de la generación de artistas que en la segunda mitad de los años ochenta protagonizó el reconocimiento internacional del arte español y, en concreto, de la escultura. Si su exposición en el CAPC de Burdeos en 1987 supuso el inicio de su proyección internacional, su participación en el pabellón español de la XLV Bienal de Venecia de 1993, que compartió con Antoni Tàpies, consolidó su trayectoria. Cristina Iglesias utiliza hormigón, alabastro, resina, hierro o cristal, y también vegetales como el bambú o las hojas secas, para construir formas escultóricas en las que destacan las texturas y los materiales. A través de juegos de luces y sombras en celosías, formas o relieves vegetales, techos flotantes, puertas ciegas, muros, marquesinas y otros elementos arquitectónicos, Iglesias sitúa objetos en diálogo con el espacio. La experiencia del espectador es un elemento central en sus obras, que teatralizan el espacio y crean climas de misterio, sensaciones de laberinto y evocaciones de universos literarios.
|
|
|
Cristina Iglesias va abandonar els estudis de química per dedicar-se a la creació artística. Després de formar-se a Barcelona, es va traslladar a la Chelsea School of Art de Londres. Forma part de la generació d’artistes que a la segona meitat dels anys vuitanta va protagonitzar el reconeixement internacional de l’art espanyol i, en concret, de l’escultura. Si la seva exposició al CAPC de Bordeus el 1987 va suposar el començament de la seva projecció internacional, la seva participació al pavelló espanyol de la XLV Biennal de Venècia de 1993, que va compartir amb Antoni Tàpies, va consolidar la seva trajectòria. Cristina Iglesias utilitza formigó, alabastre, resina, ferro o vidre, i també vegetals com el bambú o les fulles seques, per construir formes escultòriques en què destaquen les textures i els materials. A través de jocs de llums i ombres en gelosies, formes o relleus vegetals, sostres flotants, portes cegues, murs, marquesines i altres elements arquitectònics, Iglesias situa objectes en diàleg amb l’espai. L’experiència de l’espectador és un element central en les seves obres, que teatralitzen l’espai i creen climes de misteri, sensacions de laberint i evocacions d’universos literaris.
|
