|
Quan el públic s'amuntega enfront de la corbata, poc abans que comence l'espectacle, tres actors de negre executen una significativa performance: cremen, un a un, els cordills que mantenen suspeses sobre l'escenari cadascuna de les lletres que formen la paraula DEMOCRÀCIA. L'espectador no recorda quin va caure primer: la A d'assemblea, la M de monetizar, la C de corrupció o la segona C, la de crisi? Només percep que tot cau, i la reinvenció del concepte torna a començar. En la nostra testificació atònita de la tremenda crisi que sufoca des de fa uns quants anys la paraula democràcia, a voltes oblidem que, com a substantiu abstracte que és, el vocable contínuament torna a semantitzar-se per a adaptar-se a cada moment, partit polític o context, i així se’n serveixen tots els demòcrates per a les seues pròpies finalitats: casualment, hui dia mai solen ser les del consens. Aquest motiu temàtic explica, juntament amb l'exquisida qualitat imaginativa del text, que l'obra d'Esteve Soler estiga sent representada en tants escenaris internacionals i haja rebut tan merescut reconeixement per part dels professionals del teatre europeus. La seua famosa trilogia Contra el progrés / Contra l'amor / Contra la democràcia pretén desmuntar els arguments pels quals regim la nostra vida quotidiana. És teatre sobre el teatre de la vida, en què el nostre paper varia segons la situació, i l'espectador/ciutadà, en lloc d'alliberar en una catarsi les passions més vils, se sumeix en la desoladora certesa que està immers en un espectacle atroç. El vell tòpic barroc del theatrum mundi té més vigència que mai, o que sempre.
|